Com a membres de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya ens adherim al comunicat de la Junta Directiva de la Federació que dona suport al manifest de l’Assemblea Nacional Catalana en referència a la sentència judicial feta pública avui.

COMUNICAT DE LA JUNTA DIRECTIVA DE LA FEDERACIÓ Des de la Junta Directiva de la Federació, volem mostrar el nostre desacord amb la sentència que aquest matí s’ha fet pública i que condemna a membres del govern de la Generalitat així com a activistes d’entitats socials a condemnes molt dures. El poder judicial no ha d’arreglar el que els polítics han d’aconseguir! la societat civil es manifesta i surt als carrers. Som la força! A nosaltres també ens hi trobareu. Donem suport al manifest que Assemblea Nacional Catalana ha fet públic i us animem a fer-ho també. Hi ha drets que no ens poden deixar d’exercir: Autodeterminació i llibertat, prou repressió Hem decidit avançar. Ho hem fet molts cops en la història d’aquest país, farcida de lluites veïnals, laborals, vagues i manifestacions. Hem estat i som un poble tossudament alçat, llavor de moltes lluites, que no s’ha conformat mai i que sempre ha lluitat per avançar. Ho fem en un context advers: l’Estat ha decidit que la seva unitat territorial és innegociable i que aquesta condició està per sobre de qualsevol dret, també per sobre de tots aquells pels quals els nostres pares, avis i besavis van lluitar. Anys i dècades d’avenços i lluites als carrers. L’Estat espanyol, els seus estaments de poder, pretenen vulnerar drets fonamentals. Els vol criminalitzar, i ens vol fer creure que votar és un delicte; que manifestar-se massivament és un delicte; que dissentir no està permès. I que plantar cara a les desigualtats és motiu d’empresonament. No se’n sortiran. I no ho faran perquè davant de les seves mentides i del seu poder es trobaran un mur de gent alçada, disposada a plantar cara de manera noviolenta per defensar aquells drets pels quals no només val la pena lluitar, sinó que és obligat fer-ho. L’1 d’Octubre ens vam plantar davant dels col·legis electorals perquè sabíem que aquella lluita no només era legítima, sinó que era necessària. Fa 100 anys, a la vaga de La Canadenca, milers de treballadors van plantar cara a l’Estat, a la seva força i a la repressió per defensar drets fonamentals, conscients que aquella lluita era justa, i que calia deixar-hi la pell. I se’n van sortir. Perquè la lluita sempre acaba donant els seus fruits. Som una immensa majoria que no tolerem més repressió, que volem i exigim la llibertat immediata de les preses i presos polítics i el retorn de les exiliades i exiliats. I som molts els que creiem que l’autodeterminació és un dret tan legítim com qualsevol altre, i que el seu exercici no pot ser mai considerat un delicte. I precisament perquè som molts els que ho creiem, també som molts els que caminarem, inspirant-nos en altres marxes que han marcat la història de la humanitat. Ho va fer Martin Luther King l’any 1963, arribant fins a Washington. I abans ho havia fet Gandhi, durant la Marxa de la Sal. Cada poble fa el seu camí. Nosaltres també. Sempre hi ha camí. No l’hem abandonat mai i no donarem mai per perduda cap batalla. Davant de la injustícia, més solidaritat; davant la repressió, més mobilització. Ni jutges ni policies podran impedir fer sentir la veu d’un poble alçat i determinat a lluitar per la justícia social i per la llibertat. Omplir places i desbordar carrers. Només hi ha una via: respondre amb dignitat, avançar plegats, i guanyar-nos el futur!