Dia Mundial del Teatre 2022
Arxiu de la categoria: Dia Mundial del Teatre
Dia Mundial del Teatre 2021
MISSATGE INTERNACIONAL DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2021
Ha estat un temps molt difícil per a la representació en viu i molts artistes, tècnics, artesans i dones han lluitat per una professió que ja està marcada per la inseguretat.
Potser aquesta inseguretat sempre present els ha fet més capaços de sobreviure aquesta pandèmia amb enginy i coratge.
La seva imaginació s’ha traduït, en aquestes noves circumstàncies, en maneres creatives, entretingudes i commovedores de comunicar, gràcies en gran mesura a Internet, per descomptat.
Els éssers humans s’han explicat històries des que habiten al planeta. La meravellosa cultura del teatre viurà sempre que estiguem aquí.
L’afany creatiu d’escriptors, dissenyadors, ballarins, cantants, actors, músics, directors mai no serà sufocada i en un futur immediat florirà de nou amb una energia renovada i una nova comprensió del món que tots compartim.
No puc esperar!
MISSATGE INTERNACIONAL DEL DIA MUNDIAL DEL TEATRE, escrit per Helen Mirren, www.world-theatre-day.org.
PER UN TEATRE INTEGRADOR A CATALUNYA
Reivindicant l’esperit del “Teatre Independent”, també, per als grups amateurs
Tot i que som en plena afecció de la Covid 19 i amb dificultats per reprendre tant la nostra activitat teatral com la d’espectadors, som aquí per declarar el nostre amor incondicional al teatre i la voluntat de millorar.
Si bé el teatre representat per grups professionals té l’objectiu d’oferir cultura i entreteniment als espectadors amb l’esperança que també pugui ser per a ells una manera de guanyar-se la vida, no és el mateix pel que fa al teatre representat per grups amateurs, on el principal objectiu és cobrir de manera lúdica i desinteressada la necessitat de relació en col·lectius més o menys reduïts d’una comunitat. Això comporta cohesió, esbarjo i convivència durant un temps limitat amb la recompensa de la representació final i la “retribució” amb aplaudiments per part del públic, que, habitualment, sol formar part de la mateixa comunitat. No cal dir que aquest procés suposa, a més, enriquiment cultural tant pel grup com per a l’espectador.
Aquesta activitat popular està molt arrelada a Catalunya, d’on en coneixem l’existència des del segle IX-X quan es representaven en les esglésies drames semi-litúrgics, que dramatitzaven la litúrgia de grans festivitats religioses. Avui dia, encara es conserva la representació de “Pastorets” durant les festes
nadalenques i la “Passió i Resurrecció de Crist” per Pasqua. Cap al segle XVIIIXIX, el teatre es va desvincular dels oficis divins i va passar a representar-se en escenaris construïts expressament, moltes vegades amb l’auspici de gremis laborals o centres parroquials o societats sòcio-culturals entre les qui hi ha destacat els ateneus. Tots ells han afavorit la proliferació de grups amateurs arreu de Catalunya que han hagut de lluitar i resistir davant l’escassedat de recursos i, malgrat tot, han estat capaços de contribuir a preservar la llengua quan se n’imposava una altra i, han aconseguit mantenir viva la flama del teatre en benefici dels espectadors i de molts actors i actrius, que hi han trobat l’escola per emprendre el camí cap a un horitzó més professional.
Vet aquí, doncs, una mena de simbiosi en la qual conviuen a Catalunya el teatre representat per grups amateurs i el dels professionals. En aquest sentit, cal destacar que durant la dècada dels 70 del segle passat, van sorgir diferents grups amateurs amb nous components, alguns dels quals s’havien format a l’Institut del Teatre i que després, fins i tot, es van professionalitzar. Formaven part d’un moviment anomenat “teatre independent”, que naixia, al marge de les institucions i dels altres grups amateurs, amb l’objectiu de proposar una renovació formal i tècnica a través de la recerca teatral, plantejant nous reptes i disposant de total llibertat per a la creació dels seus espectacles. Eren responsables dels seus productes i de la seva projecció social. Els motivava la possibilitat de modificar el rol que el teatre tenia a la societat del moment i es plantejaven poder arribar a totes les comarques i pobles amb les seves propostes. Però malauradament, aquests grups van anar desapareixent de mica en mica poc abans dels anys 90 i, de retruc, la recerca teatral se’n va ressentir. Justament aquest, podria ser l’impuls d’un nou repte per als grups amateurs que, bo i mantenint el seu entusiasme i capacitat logística, de la mà dels grups professionals podrien contribuir, també, a recuperar i tornar a endegar un procés d’innovació i creació teatral.
Però per això, haurien de ser capaços de provar nous llenguatges, utilitzar noves tecnologies, arriscar, desfermar la imaginació i transgredir si cal, alhora que ambicionar una projecció sociocultural dels seus espectacles i no limitar-se només a aconseguir l’autosatisfacció. Això no té perquè anar en detriment de continuar portant a escena obres d’èxit reconegut amb textos i formats tradicionals, divertits o convencionals, sempre amb l’exigència d’aconseguir màxima qualitat.
D’altra banda, el públic fidel i incondicional d’aquests grups amateurs, també hauria de fer valer la seva crítica, i participar del possible procés d’innovació, tot alliberant-se de prejudicis i estant obert a noves propostes. Segur que aquest exercici revertiria en benefici del propi grup, dels espectadors i del teatre en general.
Esperem poder reprendre el nostre teatre ben aviat i retrobar-nos amb l’imprescindible públic!. Visca la faràndula!
PER UN TEATRE INTEGRADOR A CATALUNYA (Missatge del DMT de la Federació de Grups de Teatre Amateurs de Catalunya), escrit per Jordi Almirall www.teatreamateur.cat
Dia Mundial del Teatre 2020
EL TEATRE ÉS ESPERANÇA I INSPIRACIÓ
Aquests dies, no podem sortir. Per prudència, per responsabilitat, per solidaritat, hem de quedar-nos a casa i evitar al màxim el contacte físic amb altres. No podem, doncs, anar al teatre, no podem gaudir dels moments únics que ens proporciona, del contacte directe entre actors i públic. No podem omplir platees ni donar vida a personatges damunt de l’escenari.
El confinament està fent evident com de valuosos són els moments compartits en comunitat, moments com els que vivim quan anem al teatre: quan riem, plorem o ens indignem amb altres persones; quan una història ens interpel·la col·lectivament i ens fa pensar; quan un diàleg ens qüestiona les certeses i ens incita a intercanviar opinions amb altres espectadors, a estar-hi d’acord o en desacord. El teatre no només ens dona motius per gaudir de la vida en comú, també canalitza missatges i idees i ens convida a ser crítics, a tenir opinió, a contrastar-la amb altres.
El que estem vivint aquestes setmanes serà, segur, matèria primera per al teatre quan sortim d’aquesta crisi. N’haurem d’aprendre un munt d’aquesta experiència i el teatre serà, com en altres ocasions, un canal privilegiat per reflexionar-hi, per estendre’n els aprenentatges. Quan tot això s’acabi, haurem de recordar com hem trobat a faltar l’escalf de la comunicació en directe, l’emoció que transmeten paraules i els gestos damunt l’escenari, la màgia que es crea en la foscor d’una sala plena de públic expectant. I recuperar-ho. I potenciar-ho. I fer-ho créixer perquè més i més persones aprenguin a gaudir-ne.
En aquest 27 de març de 2020, en el Dia Mundial del Teatre, ens cal reivindicar, més que mai, l’esperit d’aquesta art escènica. En uns moments d’incertesa, de por i d’aïllament, hem de cuidar i mantenir els seus valors: la seva capacitat per convocar persones diferents per compartir una estona de creació, reflexió i diversió; per construir comunitat; per ser altaveu dels neguits col·lectius; la seva vocació d’entretenir, d’emocionar, de fer pensar, de denunciar.
El teatre és creació i cultura però també és esperança i inspiració. Si podem imaginar mons millors damunt d’un escenari, podrem bastir-los, també, a la realitat.
Necessitarem el teatre per sortir d’aquesta crisi. Fem teatre. Gaudim del teatre.
27 de març de 2020
feliç Dia Mundial del Teatre 2019
Manifest del Dia Mundial del Teatre 2019
Director d’escena, dramaturg, educador teatral, professor.
Abans del meu despertar en el teatre, els meus mestres ja estaven allí. Havien construït les seves cases i les seves poètiques sobre les restes de les seves pròpies vides. Molts d’ells no són coneguts o amb prou feines se’ls recorda: van treballar des del silenci, des de la humilitat dels seus salons d’assaig i de les seves sales plenes d’espectadors i, lentament, després d’anys de treball i assoliments extraordinaris, van anar deixant el seu lloc i van desaparèixer. Quan vaig entendre que el meu ofici i el meu destí personal seria seguir els seus passos, vaig entendre també que heretava d’ells aquesta tradició esquinçadora i única de viure el present sense una altra expectativa que aconseguir la transparència d’un moment irrepetible. Un moment de trobada amb l’altre en la foscor d’un teatre, sense més protecció que la veritat d’un gest, d’una paraula reveladora.
El meu país teatral són aquests moments de trobada amb els espectadors que arriben nit rere nit a la nostra sala, des dels racons més dissemblants de la meva ciutat, per acompanyar-nos i compartir unes hores, uns minuts. Amb aquests moments únics construeixo la meva vida, deixo de ser jo, de patir per mi mateix i reneixo i entenc el significat de l’ofici de fer teatre: viure instants de pura veritat efímera, on sabem que el que diem i fem, allí, sota la llum de l’escena, és veritat i reflexa el més profund i el més personal de nosaltres. El meu país teatral, el meu i el dels meus actors, és un país teixit per aquests moments on deixem enrere les màscares, la retòrica, la por de ser qui som, i ens donem les mans en la foscor.
La tradició del teatre és horitzontal. No hi ha qui pugui afirmar que el teatre està en algun centre del món, en alguna ciutat o edifici privilegiat. El teatre, como jo l’he rebut, s’estén per una geografia invisible que barreja les vides de qui el fan i l’artesania teatral en un mateix gest unificador. Tots els mestres de teatre moren amb els seus moments de lucidesa i de bellesa irrepetibles, tots desapareixen de la mateixa manera sense deixar altra transcendència que els empari i els faci il·lustres. Els mestres de teatre ho saben, no val cap reconeixement davant aquesta certesa que és l’arrel del nostre treball: crear moments de veritat, d’ambigüitat, de força, de llibertat en la major de les precarietats. No sobreviuran d’ells sinó dades o registres dels seus treballs en vídeos i fotos que recolliran només una pàl·lida idea d’allò que van fer. Però sempre faltarà en aquests registres la resposta silenciosa del públic que entén en un instant que el que allí passa no pot ser traduït ni trobat fora, que la veritat que allí comparteix és una experiència de vida, per segons més diàfana que la vida mateixa.
Quan vaig entendre que el teatre era un país en si mateix, un gran territori que abasta el món sencer, va néixer en mi una decisió que també és una llibertat: no has d’allunyar-te ni moure’t d’on et trobes, no has de córrer ni desplaçar-te. Allí on existeixes està el públic. Allí estan els companys que necessites al teu costat. Allà, fora de casa teva, tens tota la realitat diària, opaca i impenetrable. Treballes llavors des d’aquella immobilitat aparent per construir el major dels viatges, per repetir l’Odissea, el viatge dels argonautes: ets un viatger immòbil que no para d’accelerar la densitat i la rigidesa del teu món real. El teu viatge és cap a l’instant, cap al moment, cap a la trobada irrepetible enfront dels teus semblants. El teu viatge és cap a ells, cap al seu cor, cap a la seva subjectivitat. Viatges per dins d’ells, de les seves emocions, dels seus records que despertes i mobilitzes. El teu viatge és vertiginós i ningú no pot mesurar-lo ni callar-lo. Tampoc ningú no el podrà reconèixer en la seva justa mesura, és un viatge a través de l’imaginari de la teva gent, una llavor que se sembra en la més remota de les terres: la consciència cívica, ètica i humana dels teus espectadors. Per això, no em moc, continuo a casa meva, entre els meus afins, en aparent quietud, treballant dia i nit, perquè tinc el secret de la velocitat.
Versió original en espanyol. (Traducció al català per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya)