Manifest del Dia Mundial del Teatre 2019

Resultat d'imatges de dia mundial del teatre 2019
Carlos Celdran, de Cuba
Director d’escena, dramaturg, educador teatral, professor.

Abans del meu despertar en el teatre, els meus mestres ja estaven allí. Havien construït les seves cases i les seves poètiques sobre les restes de les seves pròpies vides. Molts d’ells no són coneguts o amb prou feines se’ls recorda: van treballar des del silenci, des de la humilitat dels seus salons d’assaig i de les seves sales plenes d’espectadors i, lentament, després d’anys de treball i assoliments extraordinaris, van anar deixant el seu lloc i van desaparèixer. Quan vaig entendre que el meu ofici i el meu destí personal seria seguir els seus passos, vaig entendre també que heretava d’ells aquesta tradició esquinçadora i única de viure el present sense una altra expectativa que aconseguir la transparència d’un moment irrepetible. Un moment de trobada amb l’altre en la foscor d’un teatre, sense més protecció que la veritat d’un gest, d’una paraula reveladora.

El meu país teatral són aquests moments de trobada amb els espectadors que arriben nit rere nit a la nostra sala, des dels racons més dissemblants de la meva ciutat, per acompanyar-nos i compartir unes hores, uns minuts. Amb aquests moments únics construeixo la meva vida, deixo de ser jo, de patir per mi mateix i reneixo i entenc el significat de l’ofici de fer teatre: viure instants de pura veritat efímera, on sabem que el que diem i fem, allí, sota la llum de l’escena, és veritat i reflexa el més profund i el més personal de nosaltres. El meu país teatral, el meu i el dels meus actors, és un país teixit per aquests moments on deixem enrere les màscares, la retòrica, la por de ser qui som, i ens donem les mans en la foscor.

La tradició del teatre és horitzontal. No hi ha qui pugui afirmar que el teatre està en algun centre del món, en alguna ciutat o edifici privilegiat. El teatre, como jo l’he rebut, s’estén per una geografia invisible que barreja les vides de qui el fan i l’artesania teatral en un mateix gest unificador. Tots els mestres de teatre moren amb els seus moments de lucidesa i de bellesa irrepetibles, tots desapareixen de la mateixa manera sense deixar altra transcendència que els empari i els faci il·lustres. Els mestres de teatre ho saben, no val cap reconeixement davant aquesta certesa que és l’arrel del nostre treball: crear moments de veritat, d’ambigüitat, de força, de llibertat en la major de les precarietats. No sobreviuran d’ells sinó dades o registres dels seus treballs en vídeos i fotos que recolliran només una pàl·lida idea d’allò que van fer. Però sempre faltarà en aquests registres la resposta silenciosa del públic que entén en un instant que el que allí passa no pot ser traduït ni trobat fora, que la veritat que allí comparteix és una experiència de vida, per segons més diàfana que la vida mateixa.

Quan vaig entendre que el teatre era un país en si mateix, un gran territori que abasta el món sencer, va néixer en mi una decisió que també és una llibertat: no has d’allunyar-te ni moure’t d’on et trobes, no has de córrer ni desplaçar-te. Allí on existeixes està el públic. Allí estan els companys que necessites al teu costat. Allà, fora de casa teva, tens tota la realitat diària, opaca i impenetrable. Treballes llavors des d’aquella immobilitat aparent per construir el major dels viatges, per repetir l’Odissea, el viatge dels argonautes: ets un viatger immòbil que no para d’accelerar la densitat i la rigidesa del teu món real. El teu viatge és cap a l’instant, cap al moment, cap a la trobada irrepetible enfront dels teus semblants. El teu viatge és cap a ells, cap al seu cor, cap a la seva subjectivitat. Viatges per dins d’ells, de les seves emocions, dels seus records que despertes i mobilitzes. El teu viatge és vertiginós i ningú no pot mesurar-lo ni callar-lo. Tampoc ningú no el podrà reconèixer en la seva justa mesura, és un viatge a través de l’imaginari de la teva gent, una llavor que se sembra en la més remota de les terres: la consciència cívica, ètica i humana dels teus espectadors. Per això, no em moc, continuo a casa meva, entre els meus afins, en aparent quietud, treballant dia i nit, perquè tinc el secret de la velocitat.

Versió original en espanyol. (Traducció al català per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya)

Descarregar document en català

Pàgina oficial del Dia Mundial del Teatre 2019

Manifest del Dia Mundial del Teatre 2017

Clica a la imatge per accedir a la versió impresa en catalàPER ISABELLE HUPPERT

Actriu francesa

Pàgina oficial del Dia Mundial del Teatre 2017

Vet aquí que ja fa 55 anys que per primavera es du a terme el Dia Mundial del Teatre.

Un dia; és a dir 24 hores que comencen pel teatre No i el Bunraku, que passen per l’òpera de Pequin i el Kathakali, romanen entre Grècia i Escandinàvia, d’Èsquil a Ibsen, de Sòfocles a Strinberg, entre Anglaterra i Itàlia, de Sarah Kane a Pirandello, i també a França entre d’altres, on som, i on París és, malgrat tot, la ciutat que més companyies estrangeres acull.

Tot seguit les nostres 24 hores ens porten de França a Rússia, de Racine i Molière a Txékhov, i creuen l’Atlàntic per acabar en un campus californià, on uns joves reinventen probablement el teatre. Perquè el teatre sempre ressuscita. Només està fet de convencions que sempre hem de desmuntar. És així que es manté viu.

El teatre té una vida trepidant que desafia l’espai i el temps. Les obres més contemporànies s’alimenten dels segles passats, els repertoris més clàssics es tornen moderns cada vegada que els muntem de nou.

Un Dia Mundial del Teatre, no és evidentment un dia qualsevol en el sentit de les nostres vides diàries. Dóna una nova vida a un immens espai-temps, i per evocar l’espai-temps, voldria donar veu a un dramaturg francès, tant genial com discret, Jean Tardieu. Diu així: “Per l’espai, ens pregunta quin és el camí més llarg d’un punt a l’altre… pel temps, ens suggereix mesurar en dècimes de segon el temps idoni per pronunciar la paraula “eternitat”. Per l’espai-temps també diu: “Fixeu amb la vostra ment, abans d’adormir-vos, dos punts qualsevols de l’espai i calculeu el temps necessari, en somnis, per anar de l’un a l’altre.” És la paraula “somni” el que més m’agrada. Sembla que Jean Tardieu s’ha trobat amb Bob Wilson.

També podem resumir el nostre Dia Mundial del Teatre recordant Samuel Beckett, qui fa dir a la Winnie amb el seu estil expeditiu. “Oh, quin bon dia haurà estat”.

Pensant en aquest missatge que m’han fet l’honor de demanar-me, he recordat tots aquests somnis de totes aquestes escenes. Així no arribo tota sola a aquesta sala de la UNESCO. Tots els personatges que he interpretat a l’escenari em fan companyia, papers que et penses que deixes quan s’ha acabat, però que tenen dins teu una vida subterrània, llesta per ajudar o destruir els papers que vindran després: Fedra, Araminta, Orlando, Hedda Gabler, Medea, Merteuil, Blanche Dubois…

També m’acompanyen tots els personatges que he apreciat i aplaudit com a espectadora, i ara sóc part del món sencer. Sóc grega, africana, síria, veneciana, russa, brasilera, persa, romanesa, japonesa, marsellesa, nova-yorkina, filipina, argentina, noruega, coreana, alemanya, austríaca, anglesa, del món sencer de veritat. La mundialització de veritat, és aquí.

El 1964, amb motiu del Dia Mundial del Teatre, Laurence Olivier va anunciar que després de més d’un segle de lluita, per fi havien creat un teatre nacional a Anglaterra, que ell, immediatament volia que fos un teatre internacional, com a mínim pel seu repertori. Ell sabia que Shakespeare pertanyia a tothom, a tot el món.

Em va agradar saber que el primer missatge del dia mundial del teatre el 1962 va ser confiat a Jean Cocteau, assenyalat com l’autor, ja se sap, d’ “Una volta al món en 80 dies”. Vaig fer la meva volta al món de manera diferent, ho vaig fer en 80 espectacles i 80 pel·lícules. Parlo també de pel·lícules perquè no trobo cap diferència entre actuar al teatre i actuar al cinema, cosa que sorprèn cada vegada que ho dic, però és veritat, és així. Cap diferència.

Parlant aquí no sóc jo mateixa, no sóc una actriu, només sóc una de tantes persones gràcies a les quals el teatre segueix existint. És una mica el nostre deure. I la nostra necessitat: Com dir-ho: No fem existir el teatre, sinó que és gràcies a ell que nosaltres existim. El teatre és molt fort, resisteix, sobreviu a tot, a les guerres, a la censura, a la falta de diners. Només cal dir «l’escenografia és un espai buit en una època indeterminada» i posar-hi un actor. O una actriu. Què farà? Què dirà? Parlaran?

El públic espera, ho sabrà, el públic sense el qual no hi ha teatre, no ho oblidem mai. Una persona en el públic, és un públic. Sense massa cadires buides, però! Excepte amb Ionesco… Al final la vella diu: “ Sí, sí! Morim en plena glòria… morim per entrar a la llegenda… Almenys tindrem el nostre carrer…”

Ara fa 55 anys que existeix el Dia Mundial del Teatre. En 55 anys sóc la vuitena dona a qui s’ha demanat de pronunciar un missatge, vaja, no sé si la paraula missatge és apropiada. Els meus predecessors (es requereix el gènere masculí!) parlen, referint-se al teatre, d’imaginació, de llibertat, dels orígens, van evocar la multiculturalitat, la bellesa, les preguntes sense respostes…

El 2013, només fa 4 anys, Dario Fo va dir: “l’única solució a la crisi, és l’esperança d’una gran caça de bruixes contra nosaltres, sobretot contra els joves que volen aprendre l’art del teatre: així naixerà una nova diàspora d’actors, que segurament trauran d’aquest entrebanc uns beneficis inimaginables per a una nova representació.

“Els beneficis inimaginables”; aquí tenim un bon reclam digne d’existir en un programa polític, què us sembla? Estant a París poc abans d’unes eleccions presidencials, suggereixo als que semblen tenir ganes de governar-nos de considerar els “beneficis inimaginables” que aporta el teatre. Però sense caça de bruixes.

El teatre per mi, és l’altre, és el diàleg, és l’absència d’odi. L’amistat entre els pobles, no sé massa què vol dir, però crec en la comunitat, en l’amistat dels espectadors i dels actors, en la unió de tots els que el teatre reuneix, els que escriuen, els que el tradueixen, els que hi posen llum, que el vesteixen, el decoren, els que l’interpreten, els que el fan, els que hi van.

El teatre ens cuida, ens protegeix… Crec que ens estima… tant com nosaltres l’estimem…

Tinc records d’un vell regidor de la vella escola, qui abans d’aixecar el teló, als bastidors, deia cada nit amb una veu decidida “Place au théatre!”,

Aquesta serà l’última paraula.

Gràcies.